Quan la misèria es converteix en espectacle

Convertir la misèria en espectacle no és innocu. Aquest relat alimenta el discurs de l’extrema dreta: aconsegueix que la indignació contra la pobresa es transformi en odi contra les persones pobres, que els veïns vegin com a enemics els qui tenen menys.

Hi ha comptes a les xarxes socials que han descobert un negoci senzill: publicar la misèria dels nostres barris i convertir-la en espectacle. Una persona remenant un contenidor, algú dormint al carrer, una barraca, un barri degradat, escombraries acumulades o qualsevol escena capaç de provocar indignació serveix per aconseguir visites, comentaris i seguidors.

Al Baix Llobregat i a l’Hospitalet també coneixem aquest fenomen. Comptes com LHInforma denuncien problemes que existeixen i que, per descomptat, s’han de denunciar. La brutícia, l’abandonament dels barris o la manca de serveis públics no s’han d’amagar. Però una cosa és denunciar un problema i una altra de molt diferent és utilitzar les persones que pateixen aquest problema com a part de l’espectacle.

Perquè gravar una persona buscant menjar a les escombraries i presentar-la com a símbol d’una ciutat degradada no és denunciar la pobresa. És exhibir el pobre.

La pregunta hauria de ser una altra: per què una persona ha de buscar menjar entre les escombraries? Què ha passat amb la seva feina, el seu habitatge, els seus ingressos, els seus drets i els serveis públics que haurien de protegir-la? Però aquestes preguntes són molt menys rendibles a Instagram.

És molt més fàcil assenyalar qui està a baix que explicar per què existeix la pobresa. És més senzill mostrar l’immigrant que parlar de precarietat. És més senzill ensenyar una barraca que parlar d’habitatge. És més senzill culpar el veí.

I així es construeix un relat que, encara que no pronunciï mai les paraules «extrema dreta», acaba alimentant exactament aquest terreny polític.

No cal demanar el vot per a ningú. N’hi ha prou de repetir una vegada i una altra les mateixes imatges: pobresa, brutícia, immigració, inseguretat, incivisme i degradació. Fins a aconseguir que el veí que té problemes per pagar el lloguer miri qui està encara pitjor i pensi que aquest és el seu enemic.

Els de baix contra els de baix.

Mentrestant, desapareixen de l’enquadrament els bancs, els fons d’inversió, l’especulació immobiliària, els salaris miserables, la precarietat laboral, la manca d’habitatge públic i les decisions polítiques que han permès que milers de persones visquin en condicions indignes.

No volem ciutats perfectes per a Instagram. Volem ciutats dignes per viure-hi. I això significa poder denunciar la brutícia sense humiliar qui remena les escombraries; denunciar un assentament sense convertir els seus habitants en animals de zoològic; denunciar la inseguretat sense criminalitzar col·lectius.

Per això convé desconfiar de qui ens ofereix una ciutat reduïda a vídeos de brutícia, pobresa i conflicte. No perquè aquests problemes no existeixin, sinó perquè una ciutat és molt més que les seves misèries.

Quan un compte necessita buscar cada dia el més pobre, el més vulnerable o el més marginat per demostrar que «tot va malament», potser el problema no es troba només en allò que grava.

Convertir la misèria en espectacle no és innocu. Aquest relat alimenta el discurs de l’extrema dreta: aconsegueix que la indignació contra la pobresa es transformi en odi contra les persones pobres, que els veïns vegin com a enemics els qui tenen menys i que els problemes socials es converteixin en prejudicis contra determinats col·lectius. I quan els de baix comencen a odiar-se entre ells, l’extrema dreta ja ha aconseguit una part del seu objectiu, i els qui són a dalt poden dormir molt més tranquils.