Hi ha coses que, vistes des de fora, podrien semblar una broma. Que algú abandoni de mala manera una Federació després d’haver protagonitzat conflictes interns, d’haver estat qüestionat per les seves formes d’exercir la responsabilitat i de mantenir serioses discrepàncies amb les persones que treballaven al seu costat i, anys després, aparegui disposat a ocupar un càrrec de responsabilitat dins del SP Confederal podria ser-ne una. Però no té cap gràcia. Perquè quan es presenten les candidatures al Congrés de la CGT, no estem parlant simplement d’una llista de noms. Estem parlant de quin sindicat volem construir i, sobretot, de qui tindrà capacitat per decidir sobre el futur d’una organització que pertany a la seva afiliació. Al Baix Llobregat coneixem algunes històries que potser convindria no oblidar. Parlo de persones de les quals la sortida de la Federació Comarcal va estar acompanyada de forts conflictes interns i d’acusacions de comportaments autoritaris envers militants i treballadores del sindicat. Parlem també de la pretensió que l’organització li financés de manera encoberta un projecte personal relacionat amb l’hostaleria. I encara hi ha un altre detall que potser convé recordar. Aquesta persona va abandonar la Federació Comarcal, amb l’ intenció de posar en marxa un sindicat, i l’acord per a evitar una possible demanda per apropiació indeguda, va ser que el nou sindicat seria local i Viladecans com a àmbit d’actuació. Però el temps ha passat i aquell acord no s’ha materialitzat. Demostrant que la seva paraula no val res. No se si ara el candidat a Secretari d’Organització pretén que la memòria col·lectiva funcioni com una amnèsia selectiva. Potser pensa que n’hi ha prou amb crear el seu regne de taifes, -on va permitir durant molt de temps els serveis d’un advocat d’ultra dreta- esperar uns anys i aparèixer en una candidatura al Confederal perquè tot allò desaparegui. Perquè una cosa és equivocar-se, tenir una discussió o mantenir una posició minoritària. Això forma part de qualsevol organització llibertària i, de fet, hauria de formar-ne part. Una altra cosa molt diferent és haver exercit responsabilitats de manera dominant, voler usar a la CGT per a muntar un negoci, deixar els problemes dels treballadors i treballadores en mans d’advocats d’extrema dreta i després presentar-se com a candidat per dirigir una organització que, almenys sobre el paper, pretén acabar precisament amb tot això. L’anarcosindicalisme no és una estètica. No consisteix a posar-se una samarreta negra, utilitzar determinades paraules en un comunicat o col·locar una bandera roig-i-negra darrere d’una taula. L’anarcosindicalisme comença per una cosa molt més senzilla: entendre que ningú està per damunt dels altres. No estic demanant certificats de puresa revolucionària ni pretenc convertir la CGT en un club on només puguin entrar aquells que pensen exactament igual. Les diferències són necessàries. El debat és necessari. Fins i tot els errors són necessaris per aprendre. El que no necessitem són persones que vulguin ocupar responsabilitats en una organització anarcosindicalista que han demostrat que no comparteixen els seus principis i, sobretot, que no els apliquen. La CGT no necessita salvadors. Necessita treballadors i treballadores organitzats, assemblees vives, militància i acció directa. Joaquín Marín – Afiliat Nº. 42594 Navegació d'entrades Quan la misèria es converteix en espectacle
